Wellman Braud

Traducció personal de “ he believe  in crowding the microphone, and when you got ready to blow a chorus, Mr. Braud would already have established so compelling beat that you could not miss.” Duke Ellington  1973, pg.115

 wellmanbraud_p

 

Fou un dels millors contrabaixistes dels anys 20; el primer contrabaixista de la big band de Duke Ellington, plaça que més tard ocuparien Jimmy Blanton, Oscar Pettiford i fins i tot Charles Mingus.

Va néixer el 25 de gener del 1891 a St. James, Louisiana, prop de Nova Orleans. Això li va donar el so característic de la zona, i mentre va ser a la big band de Duke Ellington va influenciar molt en el color general de la formació.

Es va traslladar a Chicago l’any 1917, com van fer molts músics de Louisiana durant aquest període, i entre el 1920 i 1922 va tocar amb Charlie Elgar i va fer gires per Europa amb la Will Vodery’s Plantation Revue abans de traslladar-se a Nova York com a freelance. De fet, va ser un dels primers contrabaixistes que van fer gires per Europa, on va anar per primer cop l’any 1922 amb el pianista James P. Johnson.

Wellman Braud fou el contrabaixista de Duke Ellington des del 1926 al 1935. Durant tot aquest període fou l’eix principal de la banda. Les seves tècniques innovadores i el seu so ample donaven força a l’orquestra. Hàbil en el pizzicato, en l’slap i amb l’arc, fou un enorme pioner als principis de la història del contrabaix de jazz. Ellington, en la seva autobiografia, diu de Mr. Braud: “Era partidari d’omplir del tot el micro” i quan estaves a punt de tocar una tornada, Mr. Braud, ja havia establert un tempo tan irresistible que no podies perdre’t”

Després de deixar la big band d’Ellington va tocar amb els Spirits of Rhythm (1935-1937) i després d’això va formar el seu propi trio.

Va gravar amb Jelly Roll Morton (1939-1940) i Sidney Bechet (1940-1941). Va obrir una casa d’apostes a Nova York l’any 1940, i a partir d’aquell moment només tocava a temps parcial. Tot i això, en aquest període va tornar a treballar esporàdicament amb Duke Elington (1944 i 1961), amb Bunk Johnson (1947), i també amb la Kid Ory’s Creeole Jazz Band l’any 1956.

El seu so explosiu va col·laborar, juntament amb el de Pops Foster, a desterrar la tuba i a donar un paper clau al contrabaix dins del jazz.

El seu punt for era el seu ritme; sovint tocava a negres, però repetint les tòniques i les quintes amb algun arpegi entre diferents acords,  tècnica molt comuna de construcció de línies als anys trenta.

Segurament va ser el primer d’enregistrar un solo de pizzicato; encara que, més que un solo tal com l’entenem actualment, és un break de 2 compassos del tema “Washington Wobble” (min. 0:37)

Podem escoltar a Wellman Braud en el següent enllaç tocant amb Joe Turner and his Menphis men (sovint un pseudònim per la Big band de Duke Ellington.Varies fonts diuen que eés el primer solo de contrabaix enregistrat:

Va morir el 29 d’octubre del 1966. Duke Ellington el va homenatjar, ja que havia sigut el seu primer baixista, a “Portait of Wellman Braud”, un moviment de la seva New Orleans suite

Gus Viseur, el acordeonista al que Django “soportaba”

Antes de empezar a hablar de una lista de acordeonistas de jazz excepcionales me gustaria hablar de uno de los pilares del Jazz Manouche en concreto de GUS VISEUR

Gus viseur fué en su primera época un acordeonista que se dedico a la musica comercial de su época; repertorio Mussette en general, vals, polkas, Javas,marchas etc.

En 1934 conoció a Django Reinhardt y a partir de ese momento fue adentrandose en el mundo del jazz siendo el único acordeonista que Django admitia en el hot club.

Django no era demasiado amante del acordeón así que solo admitía a su preferido GUS VISEUR   (esta información la recogí de labios de Marcel Loeffler en la master-class que dio en EMMCA.)

Nacido en Bélgica en 1915 y fallecido en Paris en 1974.