16 de març : Masterclass del violinista Bastien Ribot

Masterclass a càrrec del violinista Bastien Ribot dins del cicle Entre les Cordes que organitza l’Escola Municipal de Música – Centre de les Arts juntament amb l’Associació de Músics i aficionats al Jazz Manouche, el proper dissabte 16 de març de 12:00 a 14:00 a l’EMMCA.

Bastien Ribot neix el 1986. Estudia violí clàssic amb Aimee Auriacombe al Conservatori de Toulouse. Descobreix la improvisació amb Pierre Teodori, professor de violí jazz al CNR. Comença a practicar l’amor pel jazz manouche amb Tchiquito Lambert a Tchavés Swing, que el porta a actuar amb alguns dels grans de l’estil com Steve Laffont, Angelo Debarre o Tchavolo Schmitt. Es trasllada a París, es gradúa a l’escola de Didier Lockwood. Més tard forma RP Quartet havent actuat a festivals com Samois-sur-Seine, Jazz o Jazz en Montauban, a New Morning. Guanya el premi del concurs Stéphane Grappelli Jazz el 2013 i comença a donar classes a l’escola de Didier Lockwood.

16 de març: Masterclass del guitarrista Edouard Pennes a l’EMMCA

53690349_2143020712458959_1694256502535094272_o

Masterclass a càrrec del guitarrista Edouard Pennes dins del cicle Entre les Cordes que organitza l’Escola Municipal de Música – Centre de les Arts juntament amb l’Associació de Músics i aficionats al Jazz Manouche, el proper dissabte 16 de març de 12:00 a 14:00

Edouard Pennes, guitarrista apassionat pel jazz i la figura de Django Reinhardt. Músic amb formació clàssica al conservatori. Més endavant la descoberta dels grans del jazz i les tècniques d’improvisació és degut a la trobada amb el guitarrista Stéphane Guery. Es forma en Beb-bop a l’escola ATLA de París amb Pierre Cullaz. Habitual de les jams i concerts parisins s’orienta cap al jazz manouche aprenent dels grans guitarristes com Birèli Lagréne, Jimmy Rosenberg i Angelo Debarre. Serà Serge Krief, virtuós de l’estil, que li transmet l’herència de Django.

És el guitarrista solista de RP quartet, un dels projectes més originals del jazz manouche

Pops Foster

Pops_Foster_(Gottlieb_02941)

Pops Foster és considerat l’avi del contrabaix de jazz. 

Va néixer en una plantació el 19 de maig de 1892 a la plantació de Harry McCalls, Louisiana; i es va traslladar a Nova Orleans l’any 1902, quan tenia deu anys.

Fou el primer contrabaixista famós dins del jazz i va treballar amb quasi tots els grans, inclosos Louis Armstrong, Sidney Bechet, Duke Ellington, Earl Hines i Charlie Parker.

L’únic contrabaixista amb qui es pot comparar per carrera és Domenico Dragonetti (1763-1846), el Paganini del contrabaix, que fou el primer contrabaixista virtuós europeu. Durant la seva carrera professional (69 anys) va ser amic de Haydn i Beethoven, entre d’altres.

Els dos, Foster i Dragonetti representen, parlant històricament, el principi del creixement de la importància del contrabaix en el jazz i en la música de concert europea.

La tècnica de la mà esquerra  no era de l’escola germànica, que és el sistema de digitacions més utilitzat a Amèrica, tant en jazz com en música clàssica, sinó que s’acostava més al “fisticuffs technique”.

Per començar, Pops aguantava el contrabaix vertical, en lloc de lleugerament inclinat com feien els clàssics. Una altra cosa que es pot observar a totes les fotografies de Pops Foster és que el dit polze de la mà esquerra sobresurt per la banda dreta del mànec com un violinista o un guitarrista de country, segurament perquè, com ell mateix diu, el seu germà, que era violinista, “em va ensenyar a tocar el baix més que ningú.” “Taught me more about the bassplaying than anyone”, diu Pops Foster en la seva autobiografia referenciada al final de l’article.

La tècnica de fisticuffs requereix molts moviments que l’escola germànica ha tendit a simplificar, per evitar al màxim possible els canvis de posició. De tota manera, tenia els elements més significatius de la tècnica de la mà esquerra, que són principalment la necessitat de  prémer la corda contra el batedor amb prou força per obtenir el to fonamental i per dominar el so. Això dóna un centre en el to i una millor projecció.

El domini de la seva tècnica de la mà esquerra li va donar el que li és més característic: un so poderós i un atac molt punyent, que va ser important en el procés de desbancar la tuba de l’escena jazzística.

Pel que fa la tècnica de la mà dreta, hi ha tres colors, tres timbres possibles: l’arc, el pizzicato i l’slap.

 L’slap (literalment, ‘manotada’ o ‘mastegot’) es pot fer dues maneres diferents: una, picant amb la palma de la mà sobre el batedor, fent rebotar la corda contra la fusta i pinçant-la; l’altra tècnica consisteix a estirar la corda perquè caigui sobre el batedor amb un cop potent.

Cal dir que l’slap era considerat un “hot sound” comparable al growling (‘grunyit’) de la trompeta o del trombó, i que convertia el contrabaix en un instrument de percussió.

L’slap era una part integral de l’estil de Pops Foster; de fet, podríem dir que fou un dels que van popularitzar la tècnica.

L’arc és un altre aspecte important de l’estil de Foster. “Primer vaig aprendre a tocar el baix amb l’arquet, i després em vaig posar a fer molt de pizzicato… Em sembla que estaré tota la vida fent canvis d’aquests” (“I first learned to bow the bass, then i started doing a lot of picking… It seems i’ll been switching  like that all my life.”),explica Foster a la seva autobiografia.

Foster agafava l’arc a l’estil francès, però utilitzava els dos arcs. L’arc el movia amb el braç, no amb el canell. El so que en treia no era “bel canto”, sinó més aviat gruixut. Tècnicament era equiparable a qualsevol altre baixista enregistrat abans de Jimmy Blanton.

https://youtu.be/sUChrvmmH8k

https://youtu.be/vx5zcw2yFPs

https://youtu.be/D0AF7S7g1YA