Els primers contrabaixistes de Nova Orleans

Com ja hem dit, al principi dels anys trenta (1930), era molt comú que els contrabaixistes a Nova Orleans toquessin també la tuba. Les situacions en què es requeria música sovint eren a l’exterior i fent passa carrers, per això els baixistes tocaben la tuba perpoder caminar i tocar alhora. Paulatinament el contrabaix es va anar convertint en l’instrument greu de les formacions de jazz a mesura que aquest gènere musical va progressar rítmicament.
Hi va haver uns quants contrabaixistes de New Orleans que van contribuir a l’evolució del contrabaix i a la transició de la tuba al contrabaix. En aquest article n’anomenarem alguns.

William-Manuel-JohnsonBill Johnson fou un contrabaixista i band líder crioll nascut el 10 d’agost de l’any 1874 a Talladega , Alabama.
La cultura criolla és una part integrant de l’escena socio-cultural de Nova Orleans; cultura provinent dels esclaus negres duts a Nova Orleans des de les zones de parla Francesa de St. Domenique (actualment Haiti i República Dominicana) i per tant fonamentada en la mescla de tradicions franceses i africanes.
En temps de l’esclavatge, els criolls tenien un status social superior als negres, hi havia orquestres i companyies d’òpera criolles, i el nivel d’educació musical era alt. Després de l’abolició de l’esclavitud els criolls i els negres es van barrejar social i musicalment, barreja que va ser molt significativa pel desenvolupamnet del Jazz.

Bill Johnson, és considerat el pare de la técnica d’Slap, estil percutiu de pizzicato, que es basa en fer vibrar la corda com el pizzicato tradicional, fer rebotar la corda contra el batedor i afegeix sons percutius i merament rítmics produits tant amb les cordes com amb les mans en el batedor o en el mateix cos del contrabaix. Sembla ser que va iniciar aquesta tècnica perquè se li va trencar l’arc enmig d’una gira pel nord de Louisiana cap al 1910.
L’any 1907 fou fundador i manager de The Original Creole Jazz Band, primera orquestra en sortir de gira en la dècada de 1910, des de New Orleans a la costa oest dels Estats Units.
Al 1920, Bill Johnson va formar part de The King Oliver Creole Jazz Band a Chicago on va tenir ocasió de tocar amb músics com el mateix King Oliver, Louis Armstrong, Johnny Dodds o Lil Hardin.
Johnson es va retirar de la música al principi de la década dels 1950, es va trasladar a mèxic i després a Texas on va virue fins als 100 anys d’edat.

Article 3

Steve_Brown

Steve Brown era un jove contrabaixista blanc que va sentir un nou tipus de música tocada pels músics negres a la plantació.
En relació al canvi de la tuba al contrabaix, Brown explica en una entrevista a la ràdio de la universitat de Tulane, que quan va arribar a Chicago l’any 1920 cap orquesyra utilitzava el contrabaix, tothom estava fent servir tubes i per aquest motiu li va costar trobar feina. Finalment va aconseguir un contracte al Blackstone Hotel i a partir d’aquí va poder treballar amb tothom present a l’escena a Chicago.
L’any 1926 Brown va tocar amb la Jean Goldkette Band a Detroit i posteriorment amb l’orquestra de Paul Whiteman a Nova York. Aquesta orquestra era quasi una jazz band amb cordes; comptava amb uns quants solistes i Brown hi havia tocat alguns temes amb la tècnica de l’slap.

ddca612e1f596aa977db7d72f773734a
John Lindsay, fou un trombonista que va optar pel contrabaix per tenir més feina, segons deia ell mateix.
És conegut principalment per la feina que va fer amb el pianista Jelly Roll Morton
.
Hem presentat aquest tres contrabaixistes a tall d’exemple, però analitzarem més profundament les aportacions de Pops Foster i de Wellman Braud en representació dels contrabaixistes de l’època en els propers articles.

La tuba en el jazz

Aquesta setmana dedicarem l’article de la secció “El Racó del Contrabaix” al seu antecessor la dins l’estil: la tuba.

Als primers temps del Jazz de New Orleans, els baixistes tant tocaven el contrabaix com la tuba. Era, entre altres coses, la manera de poder treballar més: així podien tocar en qualsevol ocasió. Un cap de setmana per a un baixista a principis de segle vint a New Orleans segurament incloïa un cercavila amb la tuba durant el dia i al vespre i fins a altes hores de la matinada tocar el contrabaix amb un piano i un clarinet a qualsevol bordell de la zona.

Bona part de la música de jazz ha sorgit de l’evolució de la música de les brass bands militars, on la tuba feia de baix.

La tuba en el jazz acostuma a estar en Bb, com una trompeta, una corneta, un clarinet o un saxo tenor; d’aquesta manera, moltes notes en les tonalitats de F, Bb i Eb es poden tocar sense canviar digitacions, i és per això que molts dels primers temes del jazz estan escrits en aquestes tonalitats.

La tuba s’utilitzava en cercaviles on la mobilitat i la projecció del so eren elements molt importants, i en les primeres gravacions era més fàcil de fer-la sentir que un contrabaix; però els problemes amb la tuba són d’agilitat. En general, els tubistes tocaven a blanques la tònica i la quinta de l’acord en els temps forts del compàs, 1 i 3, i respiraven en els temps 2 i 4, però els contrabaixos de l’època van començar a tocar algunes línies a negres, cosa que creava una continuïtat harmònica que la tuba no podia proporcionar. Amb el contrabaix, la introducció de cromatismes era més fàcil que amb a tuba, i a més a més es podien utilitzar diverses tècniques que enriquien la sonoritat, com el pizzicatto, slap i l’arc (que curiosament intentava imitar el so de la tuba). Podem anomenar grans tubistes de l’època, com Billy Taylor, contrabaixista de Duke Ellington 1928 i posteriorment 1935-1940;  Reggie Jones, Pete Briggs, a qui podem escoltar amb en Jimmie Noone i en moltes ocasions en els Hot Seven de Louis Armstrong (https://youtu.be/6pbByIb-qEQ), Ralph Escudero (https://youtu.be/hjEiyhESlh4), Richard Fulbright… però segurament el millor va ser John Kirby, que podem sentir amb les gravacions de Fletcher Henderson Orchestra 1927-31 [Classics], com a exemple tubístic i posteriorment amb la seva pròpia banda John Kirby Sextet: The Biggest Litlle Band on alterna l’ús de la tuba i el contrabaix i on deixa la seva pinzellada com a banleader i arranjador. https://youtu.be/7tgbs5vSAFo; https://youtu.be/ZgCxs_1gD6Q

No hi ha una data concreta en què les agrupacions van deixar d’utilitzar la tuba, però cap a mitjans dels anys 1930, el contrabaix ja tenia més pes, i de fet, com ja hem dit, fins ben bé els anys 40 molts contrabaixistes també tocaven la tuba.

Evidentment, la tuba va perdre importància a mesura que el contrabaix en va guanyar, però no ha deixat de ser present en l’escena jazzística. Un exemple el podem trobar amb Red Callender (https://youtu.be/70wK77pYkhg), que fou el baixista/tubista més utilitzat els estidis de Los Angeles durant els anys 50-60s.

El que es curiós d’observar és que durant els anys vint molts contrabaixistes imitaven el so de la tuba amb l’arc i el tipus de línies harmòniques, i en l’actualitat, els tubistes intenten imitar el que s’ha aconseguit amb el contrabaix, ja que s’ha millorat molt en la tècnica de l’instrument.

Si en teniu ocasió podeu escoltar aquest més exemples en la discografia següent:

John Kirby with Fletcher Henderson: 1927-1931 [Columbia]]

John Kirby sextet: The Biggest Little band 1937-1941 [Smithonian Recordings]

Red Callender: Speak Low [1954 Crown LP]

El Jazz és una música creada bàsicament per afroamericans al principi del s.XX a través  de l-amalgama d-elements de la música clàssica europea i de la música tribal africana.

A New Orleans la música  era molt present en la rutina cultural. La música formava part de qualsevol situació social: festes, balls, mítings polítics, inauguracions d’establiments comercials, cercaviles, desfilades, excursions i funerals. La població de New Orleans amb gent de diverses procedències va afegir nous colors, ritmes i melodies a l’estil de la zona, que a poc a poc es va anar transformant. Es podien sentir referències melòdiques de tangos francesos, de música escocesa, de música clàssica europea com el Tannenbaum o Il Trovatore, de les marxes militars de John Philip Sousa, dels ragtimes de Scott Joplin, de cançons country… Així, doncs, la melodia era l’element principal i l’execució musical es basava en l’adaptació de tots aquests elements als requeriments de l’audiència. Per exemple, les classes altes ballaven quadrilles i altres danses provinents dels avantpassats europeus, mentre que les classes més baixes s’identificaven més amb la musica més de l’estil regional. L’existència d’una classe professional de jazz l’hem de situar cap als anys 20 i es va produir de manera gradual. Tothom començava com a amateur i procurava embrancar-se amb una agrupació més experimentada i aprenien l’ofici directament dins del món professional. Les primeres gravacions de jazz a l’estil de New Orleans les va fer l’any 1917 el principal constructor de fonògrafs del moment, la Victor Talking Machine Company. Victor va oferir un contracte a Freddie Keppard, però Freddie va refusar l’oferta per por del plagi musical i Victor va oferir el contracte a la competència blanca: Nicky la Rocca i el seu grup, que es va autoanomenar Original Dixieland Jazz Band i que, de fet, imitaven el jazz de New Orleans amb botzines i altres joguines, per reproduir els sons que havien sentit dels autèntics jazzmen de New Orleans. L’enregistrament finalment es va fer el 24 de febrer de 1917, Tot i això, a New Orleans no hi havia gaires facilitats d’enregistrament, i no va ser fins al 1923 que Freddie Kepard va accedir a gravar a Chicago per a un segell independent. A partir d’aquí, molts músics nadius de New Orleans, entre ells Armstrong i King Oliver, es van establir a Chicago i la indústria discogràfica va començar a recollir mostres del que realment era l’estil de New Orleans, Un estil caracteritzat per un compàs 4/4 amb ritme fluït i constant, l’èmfasi es trobava en la melodia més que en embelliments harmònics més propis d’altres èpoques, estructures senzilles de 12 o 16 compassos provinents del blues, del ragtime i de la musica de desfilades i per una polifonia lliure, que sorgia de la constant invenció de línies melòdiques per part dels instruments melòdics de la formació típica de New Orleans: trompeta,o corneta, clarinet i trombó. El procés de creixement de les petites bandes de jazz cap a bandes de 10 o 12 músics fou inevitable gràcies a la comercialització de la música de New Orleans, i el podem situar als voltants de 1921: els metalls i les fustes es van duplicar o triplicar, la formació trompeta, clarinet, trombó quasi va desaparèixer i el saxo va prendre força i en alguns casos fins i tot va desterrar el clarinet. L’augment de la instrumentació va posar dificultats als contrabaixistes, que van haver d’evolucionar per tal de fer-se sentir. És per això que als volts d’aquestes dates va sorgir la tècnica de l’slap, promoguda per Pops Foster.

  1. La tuba en el jazz:

Als primers temps del Jazz de New Orleans, els baxistes tant tocaven el contrabaix com la tuba. Era, entre altres coses, la manera de poder treballar més: així podien tocar en qualsevol ocasió. Un cap de setmana per a un baixista a principis de segle vint a New Orleans segurament incloïa un cercavila amb la tuba durant el dia i al vespre i fins a altes hores de la matinada tocar el contrabaix amb un piano i un clarinet a qualsevol bordell de la zona.

Bona part de la música de jazz ha sorgit de l’evolució de la música de les brass bands militars, on la tuba feia de baix.

La tuba en el jazz acostuma a estar en Bb, com una trompeta, una corneta, un clarinet o un saxo tenor; d’aquesta manera, moltes notes en les tonalitats de F, Bb i Eb es poden tocar sense canviar digitacions, i és per això que molts dels primers temes del jazz estan escrits en aquestes tonalitats.

La tuba s’utilitzava en cercaviles on la mobilitat i la projecció del so eren elements molt importants, i en les primeres gravacions era més fàcil de fer-la sentir que un contrabaix; però els problemes amb la tuba són d’agilitat. En general, els tubistes tocaven a blanques la tònica i la quinta de l’acord en els temps forts del compàs, 1 i 3, i respiraven en els temps 2 i 4, però els contrabaixos de l’època van començar a tocar a negres, cosa que creava una continuïtat harmònica que la tuba no podia proporcionar. Amb el contrabaix la introducció de cromatismes era més fàcil que amb a tuba, i a més a més es podien utilitzar diverses tècniques que enriquien la sonoritat, com el pizzicatto, slap i l’arc ( que de fet intentava imitar el so de la tuba). Podem anomenar grans tubistes de l’època, com Billy Taylor, Reggie Jones, Pete Briggs, Ralph Escudero, Richard Fulbright… però segurament el millor va ser John Kirby.

No hi ha una dat concreta en què les agrupacions van deixar d’utilitzar la tuba, però cap a mitjans dels anys 1930, el contrabaix ja tenia més pes, i de fet, com ja hem dit, fins ben bé els anys 40 molts contrabaixistes també tocaven la tuba.

Evidentment, la tuba va perdre importància a mesura que el contrabaix en va guanyar, però no ha deixat de ser present en l’escena jazzística. Un exemple el podem trobar amb Red Callender, que fou el baixista/tubista més utilitzat els estidis de Los Angeles durant els anys50-60s.

El que es curiós d’observar és que durant els anys vint molts contrabaixistes imitaven el so de la tuba amb l’arc i el tipus de línies harmòniques, i en l’actualitat, els tubistes intenten imitar el que s’ha aconseguit amb el contrabaix, ja que s’ha millorat molt en la tècnica de l’instrument.